Política

Wael Tarbieh

Artista sirià resident als Alts del Golan

“Israel està terroritzant civils perquè fugin del sud de Síria”

“L’exèrcit jueu diu que ocupa el sud sirià per defensar els drusos, però quan Estat Islàmic els assassinava, Israel s’ho mirava”

“Les tropes israelianes van perpetrar la neteja ètnica dels Alts del Golan expulsant-ne el 95% de la població en setmanes”

Vam calar foc als carnets d’identitat israelians. No ens van imposar la ciutadania ni amb un setge
La manipulació de les minories és el joc preferit d’Israel. Ells, d’alguna manera, també en són una
Tot allò que fan a Jenín, ho estan fent aquí. Fan que la vida de la gent sigui un infern perquè fugin

A diferència de les ofensives contra Gaza i contra el Líban, on hi ha grups armats que han desafiat Israel, l’exèrcit israelià amplia l’ocupació militar al sud de Síria sense que ningú hagi provocat l’Estat jueu des d’aquest territori. Israel va ocupar els Alts del Golan el 1967 enmig de la guerra dels Sis Dies tot aprofitant la debilitat d’un règim sirià que tot just feia les primeres passes. Mig segle després, les autoritats israelianes tornen a aprofitar la feblesa de Damasc amb el naixement d’unes altres institucions per capturar nous territoris que la literatura sionista ambiciona des d’abans del naixement d’Israel. En parlem amb Wael Tarbieh en el marc d’una sèrie d’entrevistes impulsades per la Fundació Solidària Flama per tal d’entendre el nou moment polític que afecta la regió.

Israel diu que envaeix part del sud de Síria per protegir els drusos del nou govern sirià.
És propaganda. Quan Estat Islàmic matava centenars de drusos, Israel s’ho mirava. Els drusos entenen que Israel els utilitza per a la seva pròpia agenda. Els israelians ja tenien plans als anys cinquanta que es basaven en la creació de federacions sectàries que envoltessin Israel i el separessin del món àrab. Una d’elles era una federació drusa que inclouria els Alts del Golan i altres parts del sud de Síria.
Així, doncs, la cosa no va de drusos...
Israel sempre ha tingut l’ull posat sobre les fonts d’aigua del sud de Síria. Ara, amb les noves terres que han ocupat, controlen set fonts principals. La literatura sionista anterior a l’establiment de l’Estat jueu ja parlava de la necessitat de capturar aquestes fonts per al benefici d’Israel.
Tampoc pot dir-se que Israel hagi protegit la població del Golan en dècades anteriors...
Israel va ocupar aquest territori el 1967, durant el que es coneix com la guerra dels Sis Dies. Al Golan hi havia aleshores 157.000 residents en 340 municipis i dues ciutats. Era un territori amb un teixit social ric, un mirall de la resta de Síria. En poques setmanes, Israel va cometre un dels majors processos de neteja ètnica de la història moderna. El 95% de la població va fugir. Només van quedar-hi 6.400 persones. Fins avui, el Golan ha quedat molt buit. Aquesta gent, per cert, ha estat oblidada. Es calcula que ells i els seus descendents podrien ser ara prop d’un milió de persones. No es parla del seu dret al retorn, com tampoc es parla del dels palestins. Avui, al Golan, som uns 28.000 sirians. Però també hi ha 35 colònies jueves i il·legals amb 30.000 colons. Per primer cop, sirians i colons tenim una presència similar.
El 1967 va establir-se un règim militar.
Sí. Fins al 1981, quan el Parlament israelià va declarar l’annexió unilateral del Golan. En aquell moment, aquí hi havia una població de 13.000 persones. La gent es va reunir a Majdal Shams i va decidir oposar-se a l’anunci israelià. Va anunciar-se una vaga general que duraria sis mesos, de les més llargues dels nostres temps. Israel va reaccionar enviant 16.000 soldats, una xifra superior a la població de la zona. Van llançar un setge contra els nostres pobles. Van anar porta per porta i van oferir la ciutadania israeliana a tothom qui fos major de 18 anys. Quan dues setmanes després van aixecar el setge, la població es va reunir a les places, van tirar els carnets d’identitat al terra i els van cremar. No van poder imposar-nos la ciutadania israeliana ni amb un setge. Nosaltres som sirians.
Aquests fets els recorda?
Sí, jo era un noi. Recordo com els soldats israelians van venir a casa i com van proposar la ciutadania al meu pare. Quan ell la va rebutjar, se’l van endur. Van convertir les escoles en presons i hi tancaven els homes que rebutjaven la proposta. Durant el setge, no ens van deixar sortir de casa. No podíem fer córrer les cortines ni obrir les finestres.
Quanta gent del Golan té avui la ciutadania israeliana?
La majoria de nosaltres som residents permanents, com els palestins de Jerusalem Est [ocupat per Israel]. No tenim passaport israelià. Les darreres dades d’aquest 2025 indiquen que el 77% de la població seguim sent residents permanents que, fins ara, rebutgem la ciutadania israeliana. Alguns dels qui l’han obtingut ho han fet de manera automàtica, en ser fills de parelles entre persones del Golan i persones de la Galilea [nord d’Israel].
Israel ha ampliat l’ocupació a Síria aprofitant la debilitat actual del govern central, on hi ha unes noves autoritats. Sembla que repeteixi l’estratègia del 1967, quan també va aprofitar el moment crític de l’executiu de Damasc per apropiar-se el Golan. Entendria que algú hi traci paral·lelismes?
Des de la perspectiva siriana, són circumstàncies diferents. El 1967, Síria tenia un exèrcit que va decidir no lluitar per defensar el seu territori. Fins i tot es va emetre per la ràdio un missatge en què es demanava als soldats sirians que deixessin les armes, que abandonessin les seves posicions al Golan i que tornessin a Damasc. Hafez al Assad [pare de Baixar i president sirià des del 1971 al 2000] era en aquell moment ministre de Defensa del nou règim del Baath i és qui va ordenar al locutor llegir el comunicat. Crec que el Baas, que havia aconseguit el poder només quatre anys abans, temia que algú aprofités el caos d’una possible guerra per fer un cop contra el règim. Van preferir mantenir el poder que mantenir el Golan. Avui, en canvi, no tenim exèrcit. Israel ha bombardejat totes les bases militars des de la caiguda d’Al-Assad. Damasc ni tan sols és capaç de controlar del tot les faccions militars de Síria. Aquest és un país destrossat, amb el 90% de la seva població sota el llindar de la pobresa. Això no obstant, he de dir que sí que entenc el paral·lelisme des de la perspectiva israeliana, perquè la seva avarícia per ocupar noves terres és la mateixa.
Des d’aleshores, Israel ha intentat treure rèdit de la divisió sectària...
La manipulació de les minories és el joc preferit d’Israel. És una cosa essencial per a l’existència israeliana, perquè Israel, d’alguna manera, també és una minoria. L’Agència Sionista, que era anterior a l’establiment d’Israel, fins i tot tenia un departament especial de minories que es dedicava a estudiar les de Palestina i del món àrab. El 1939, aquest departament va intentar impulsar un projecte que implicava la neteja ètnica dels drusos del nord de la Palestina històrica per portar-los a Suweida, al sud de Síria. Així, desempallegant-se d’aquest grup, seria més fàcil establir població jueva en el futur. Al final, aquest projecte va fracassar, però el menciono perquè contextualitza les declaracions que líders israelians fan avui dient que vetllen per la seguretat dels drusos. Israel tracta la gent com a ximples a qui poden comprar la voluntat. Des del 1967, Israel sempre ha intentat manipular la nostra identitat. Van canviar el contingut dels nostres llibres de text. Ho recordo de quan era estudiant. Van crear una assignatura que es deia “Patrimoni drus”. Se’ns hi deia que no som àrabs ni sirians, sinó drusos, i que els drusos són aliats dels jueus.
Els drusos són generalment conscients de l’estratègia israeliana?
Impulsar les identitats sectàries a Síria a costa de la nacional, com fa Israel, té un impacte negatiu en el futur del país, ja que el que hauríem d’estar potenciant és la nostra identitat política com a sirians igualitaris, malgrat totes les nostres diferències ètniques, sectàries o religioses. Els drusos van tenir un paper clau en la independència de Síria, el 1946. Aquesta petita minoria, el 3% de la població a Síria, havia lluitat contra el mandat francès. Els drusos n’estan molt orgullosos. No és fàcil imaginar-los com a comunitat abraçant la ciutadania israeliana. El que alguns petits grups controlats per Israel puguin fer no podrà canviar el destí de Suweida.
Israel ocupa des del desembre nous territoris sirians on la població no està acostumada a la presència israeliana. Què està fent i com es comporta l’exèrcit en aquestes zones?
Hi ha 70.000 sirians que resideixen a les zones recentment ocupades per Israel. Les tropes israelianes estan establint-hi nou bases militars. El seu comportament varia, i aquí hi entra de nou el joc de les minories per tal de crear un conflicte intern entre comunitats sirianes. Israel està tractant els municipis drusos de manera amable. Els intenta atraure. Ha organitzat un pelegrinatge amb 100 líders religiosos de la comunitat drusa a Israel, que és una manera d’establir vincles entre l’Estat jueu i els territoris recentment ocupats. També tenien un projecte per portar treballadors drusos sirians a Israel, prometent-los un salari de 100 euros al dia. A Síria, avui, et cal mig any per cobrar 100 euros. Van començar a fer llistes sobre persones, amb la formació i les especialitats de cadascuna. Més tard, van aturar el projecte per motius de seguretat, però és una manera amb què Israel intenta convèncer la població dels nous territoris.
I els que no són drusos?
Israel tracta les comunitats que no són druses –sobretot les musulmanes– amb mà de ferro, terroritzant la població. Fa poc, han matat nou persones a la zona de Daraa. Estan intentant controlar el màxim de territori amb el mínim de població a l’interior, i intenten separar els pobles de les seves terres agrícoles. Al poble d’Al Hurriya, per exemple, han fet un ultimàtum a la població perquè marxi del municipi. Els van donar unes poques hores per fugir i han destruït moltes cases del poble. També destrueixen els carrers, els tallen l’electricitat i els disparen si s’apropen a l’exèrcit. Tot allò que fan al camp de refugiats de Jenín [a la Cisjordània ocupada], ho estan fent aquí. Fan que la seva vida sigui un infern perquè fugin ells mateixos.
Quin possible futur es preveu al Golan?
Hi ha un projecte israelià per establir 250.000 colons al Golan. Serien dues ciutats noves, connectades amb el centre d’Israel amb tren, creant les condicions per atreure gent d’Israel per impulsar l’agricultura al Golan. Se’n parlava fa uns anys i crec que els esdeveniments recents, amb l’ocupació de més territoris, impulsarà l’avarícia israeliana per aplicar el pla. Ells creuen que el Golan està buit i que té potencial per a colònies. En la seva perspectiva, el Golan és part d’Israel i mai no el retornaran a Síria. Pel que fa a nosaltres, els indígenes, no veig gaire res positiu en el futur. Quan les colònies jueves s’estableixin, serem una minoria entre la majoria de colons. Fins i tot la nostra situació econòmica serà pitjor, ja que estarem als marges d’una nova economia dissenyada per servir els colons. L’única cosa positiva, i potser soc il·lús, arribarà si el nou govern de facto a Damasc aconsegueix tenir èxit i superar aquest perillós període sense guerra civil i sense més intervencions d’Israel. Si això passa, si els sirians aconsegueixen reconstruir l’estat i la vida, la nostra esperança per un futur millor no deixarà de créixer.

Perfil

Un sirià sense Síria

Joan Cabasés Vega

Wael Tarbieh és sirià i viu a 60 quilòmetres de Damasc, però mai ha vist la capital del seu país. L’ocupació israeliana dels Alts del Golan fractura aquest territori de la resta de l’estat. Ell, que avui dia continua rebutjant la ciutadania israeliana, va poder formar-se a la Unió Soviètica, on va estudiar a la Universitat de Belles Arts de Leningrad. Quan assumia que emprendre una carrera artística suposaria continuar a l’estranger, va trobar-se implicat en projectes socioculturals a casa, al Golan. Un grup de joves li va demanar que organitzés un curs artístic a Majdal Shams, un dels principals municipis de la zona, i el que va començar com una activitat modesta va esdevenir la seva dedicació durant dècades, en què ha ensenyat composició, pintura i dibuix a les noves generacions. “No és fàcil fer art on no hi ha context artístic, però la responsabilitat d’un artista és crear un ecosistema propici per a la generació següent”, va dir en una entrevista. La lluita artística s’emmarca en moltes lluites més. Per això, Tarbieh és membre de Golan Marsad, l’únic grup de drets humans amb presència als Alts del Golan ocupats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia